Formulari de cerca

Església de Sant Antoni Abad

La primera dada que es té sobre la fundació procedeix d'un plet entre el Reial Patrimoni i la Parròquia de Rafebunyol, del 18 de maig de 1657. En aquest es diu: "y es que la fundación y dotación de dicho Beneficio consta por escritura ante Ramón o Raimundo Estorna, escribano, Nonaas Octobris de anno Nativitte Domini MCCLXXXV, vaxo la invocación de San Antonio de Viannes".

Raimundo Escorna, senyor de Rafelbunyol al segle XIII, en una escriptura de 1289, manà edificar l'església i l’altar en honor a Sant Antoni de Vianesco, i nomenà capellà al Pare Raimundo Granell (Vicari General), el qual havia d'administrar els sagraments i celebrar les misses i oficis divins. A més, Raimundo Escorna va cedir una parcel·la i algunes terres per a la construcció d'una casa per al capellà i per al propi edifici del temple, destinades al sosteniment del mateix. El 25 de novembre de 1491, En Pere de Eixarch, senyor de Rafelbunyol, va instar al Papa Inocenci VII perquè generara una Butlla que li concedira la independència parroquial a Rafelbunyol, fins al moment adscrit a la parròquia de Massamagrell. Així doncs, l'1 de març de 1492, es va celebrar un acte solemne com a conseqüència de la independència parroquial, al qual van acudir els Comissaris Apostòlics En Joan Honorato Roig i En Miquel, canonge de la Catedral de València. El 15 de maig d'aquest mateix any, es va denominar a Joan García rector de Rafelbunyol.

El primer temple es va construir en 1289 i era sobrenomenat com "la Barraqueta". Aquesta estava configurada per una sola nau rematada amb teulada moruna, el pes de la qual ho sostenien quatre arcs de diafragma. El primer dels arcs s'obria cap a l'entrada principal i estava adornat amb ornaments piramidals i pel Tau o creu de Sant Antoni.

L'església actual data de 1750. Es tracta d'una construcció formada per una nau central en forma de creu llatina i per capelles laterals comunicades per arcs amplis. El creuer està notablement remarcat mitjançant una cúpula o mitja taronja octogonal, il·luminada zenitalment, la qual cosa li confereix una major lluminositat. La cúpula, en la seua part externa, es troba decorada amb la clàssica rajola blava valenciana. El campanar, realitzat en 1705, i restaurat en 1983, està format per una torre rematada per un cos de campanes i per la llanterna. Aquest, a més és, de base quadrada, amb tres cossos d'obra i una rematada de rajola massissa que, construïda ja al segle XX, rememora la rematada barroca dels campanars valencians codificats per arquitectes-constructors, com José Mínguez. Té, en la part posterior del presbiteri, un camerino amb cúpula. Els paraments i les voltes estan decorats amb pintures murals que, en alguns casos, es poden datar en la postguerra. En la façana apareix una configuració renovada; la portada barroca, mutilada en el cos superior en el qual s'alberga l'estàtua del sant titular, va poder ser picada com a conseqüència del gust antibarroc per a, posteriorment, ser treta de nou a la llum en la següent intervenció de la façana. L'interior es troba bastant intervingut. Pauta la seua arquitectura un ordre de capitell compost, amb un entaulament que acusa pilastres, típicament barroc. Entre tots dos, hi ha un cos central compost de contraforts de perfil rectangular. L'Església compta amb influències del matemàtic i teòleg valencià Tomás Vicent Tosca i Mascó, i a l'interior conserva murals de Salvador Pallás Martínez i Salvador Gil Camarena, els quals van ser encarregats per Encarnación i Enrique Eres, veïns de la localitat. Es tracta d'un Bé de Rellevància Local. En 1989 es van realitzar alguns actes per commemorar el VII Centenari de la construcció de l'Església Primitiva.

Àrees